EL FUTUR DE L'ESTAT DE BENESTAR

27 gener 2012
Europa i el futur de l'Estat de benestar


CARLOS FORTÍ
Fundació Xile 21 i Institut d'Estudis del Desenvolupament, Universitat de Sussex, Regne Unit.


Mark Twain va escriure una vegada: "La notícia sobre la meva mort va ser una exageració". Bé podria dir el mateix de l'Estat de benestar a Europa. La seva mort ja és anunciada des de fa ja molt de temps i no obstant això els anuncis continuen semblant prematurs.

Inicialment, l'argument dels que anunciaven la fi de l'Estat de benestar era demogràfic i de mitjà termini: l'envelliment de la població resultant de l'augment de l'esperança de vida produiria un creixement del nombre de la població passiva comparat amb la força de treball activa que finança el sistema, situació que es faria cada vegada més insostenible.

Una visió molt estesa en l'actualitat és que aquesta contradicció interna creixent de l'Estat de benestar seria un factor determinant de l'actual crisi del deute europeu. Aquesta, al seu torn, estaria precipitant el col · lapse de l'Estat de benestar en posar en evidència l'alt grau d'irresponsabilitat fiscal dels governs del continent, la seva virtual insolvència i la necessitat imperiosa de reduir dràsticament les prestacions socials de l'Estat de benestar.

El que ve per davant és, per tant, un llarg, complex i difícil procés d'ajustar l'Estat de benestar a les noves realitats de la demografia i de la globalització. El procés pot tenir costos socials i econòmics importants. És el que ja està succeint a Grècia, Espanya o Itàlia on el problema del deute és més agut. Però el seu objectiu final no és el certificat de defunció de l'Estat de benestar, sinó la seva reinvenció com un model que combini modernitat i eficiència amb els consensos bàsics que són el fonament ineludible de la convivència democràtica.
En les paraules d'un document de l'influent think-tank de l'extrema dreta nord-americana, la Heritage Foundation, "l'Estat de benestar socialista (o" social demòcrata ") d'Europa s'està enfonsant sota càrrega d'un deute insostenible. No hi ha cap possibilitat que els polítics europeus puguin complir el lliurament dels molts, costosos i desfinançats drets socials que han promès als seus ciutadans ".

La tesi sembla plausible, i certament ha permès als defensors del model neoliberal, que estaven sota fort atac després de la crisi financera de 2007-2008, reprendre l'ofensiva denunciant el fracàs del "socialisme". El problema és que és empíricament falsa i conceptualment simplista.

És empíricament fals que l'Estat de benestar sigui la causa principal de la crisi del deute europeu. Com indica el Premi Nobel d'Economia, Paul Krugman, en un article publicat el novembre passat, a Europa "les nacions que estan ara en crisi no tenen un Estat de benestar més gran que les nacions que estan bé, si alguna cosa succeeix és que la correlació va en la direcció contrària. Suècia, amb els seus famosos alts beneficis socials, té un desenvolupament econòmic estel · lar, un dels pocs països el PIB del qual ara és més alt que abans de la crisi. D'altra banda, abans de la crisi, el 'despesa social'-despesa en programes de l'Estat de benestar-com percentatge de l'ingrés nacional, era més baix en totes les nacions que ara estan en dificultats que el que era a Alemanya, per a què dir Suècia ".

És cert que, les despeses socials excessives poden haver estat un factor agreujant en alguns casos, com potser el de Grècia (tot i que encara hi ha altres factors igualment importants, com l'elevada despesa militar en el període 1997-2003), però les dades empíriques demostren que la crisi del deute europeu en el seu conjunt és funció de problemes de gestió monetària i de les dificultats de l'euro, i no de l'existència de l'Estat de benestar.

Però hi ha un error més profund en la visió de la Heritage Foundation. És el seu extrem simplisme. L'Estat de benestar europeu modern no és només un conjunt de polítiques econòmiques i socials. És l'expressió d'un pacte social en què, en les albors de la postguerra, els grans actors econòmics, socials i polítics-empresaris, treballadors, partits i moviments, grups ocupacionals diversos, organitzacions cíviques-van reiterar la seva voluntat de compartir els beneficis i els costos de la reconstrucció econòmica i social i de la convivència democràtica. És un pacte de legitimació de les institucions i les estructures de la societat. Un abandó radical del pacte expressat per l'Estat de benestar només és concebible si la societat pot arribar a un nou consens fundacional i legitimador. A Europa aquest no sembla que pugui ser en cap cas la ideologia individualista i atomística del neoliberalisme. I per ara no ha emergit una altra racionalitat que pugui servir de base a un nou consens social europeu.