lunes, 27 de febrero de 2012
JOSÉ LUIS SAMPEDRO
Us deixo un vídeo, també de "Salvados", de José Luis Sampedro, economista al qual admiro des de fa temps. Un plaer escoltar-lo i llegir-lo.
IPC gener 2012
http://www.ine.es/daco/daco42/daco421/ipcpro0112.pdf
http://www.ine.es/daco/daco42/daco421/ipc0112.pdf
Als de primer de batxillerat:
ELS PREUS DE QUINS BÉNS HAN BAIXAT DURANT EL MES DE 2011?
http://www.ine.es/daco/daco42/daco421/ipc0112.pdf
Als de primer de batxillerat:
ELS PREUS DE QUINS BÉNS HAN BAIXAT DURANT EL MES DE 2011?
jueves, 23 de febrero de 2012
FIXACIÓ DE PREUS (UNITAT 9_2NBAT)
Us deixo uns quants enllaços per a completar els continguts sobre la variable PREU que hem treballat a classe. Us recoman que per a preparar les respotes de les PAU els empreu.
http://inicia.gencat.cat/inicia/images/cat/Fixacio%20de%20preus_CAT_tcm124-44433.pdf
http://www.ice.udl.es/udv/demoassig/recursos/dima/fitxer/modul2/unitat2.pdf
http://www.slideshare.net/epsasocialeco/unitat10
Ànims! Aviat sereu uns/es expert/es en màrqueting!
http://inicia.gencat.cat/inicia/images/cat/Fixacio%20de%20preus_CAT_tcm124-44433.pdf
http://www.ice.udl.es/udv/demoassig/recursos/dima/fitxer/modul2/unitat2.pdf
http://www.slideshare.net/epsasocialeco/unitat10
Ànims! Aviat sereu uns/es expert/es en màrqueting!
lunes, 13 de febrero de 2012
REACTIVACIÓ O MÉS ATUR?_OPINIÓ (ARA.CAT)
Els economistes especialitzats en el mercat de treball consideren que no s'ha produït una reforma "agressiva" com apuntava el ministre Luis de Guindos. Hi veuen mesures importants, però hi troben a faltar el contracte únic
MANEL MANCHÓN I ELENA FREIXA
Actualitzada el 11/02/2012 00:00
Reactivació o més atur?
La reforma no serà gaire rellevant perquè algunes modificacions, de fet, ja hi eren, com els acomiadaments amb un cost de 33 dies per any treballat. Les empreses, en canvi, no l'han aplicat. Amb les perspectives del 2012, aquesta reforma el que provocarà a curt termini és més acomiadaments. El que compta sempre, per preveure un creixement, és el cicle econòmic i no una reforma laboral. Creia que es faria una modificació més important, la veritat.
El més important del que s'ha fet és la reforma sobre la negociació col·lectiva. Que les empreses es puguin desvincular dels convenis del sector o del territori era bàsic, perquè cada empresa pot tenir unes necessitats diferents, i les mesures que prengui les ha de poder pactar amb els seus treballadors. La resta de mesures que es relacionen amb incentius i bonificacions no crec que tinguin gaire incidència, perquè l'experiència ens diu que han estat, quan s'han aplicat en el passat, un error. És positiu que s'elimini l'autorització administrativa per aplicar un ERO. També estan relativament bé els contractes per a joves compatibles amb el subsidi d'atur. Però el gran repte era i és el contracte únic, en què el cost de l'acomiadament va augmentant al llarg de la vida laboral i, si el treballador funciona, el cost que hauria de pagar un empresari per acomiadar-lo en un determinant moment, si no té més remei per les circumstàncies de l'empresa, només seria una mica més elevat, perquè l'augment del cost es va fent gradualment. Era el moment.
La reforma és molt intensa i és singular en comparació amb les altres perquè aborda molts aspectes com ara la flexibilitat interna, els nous tipus de contractes amb bonificacions i l'abaratiment del cost de l'acomiadament. Per ella sola, però, no es pot afirmar que reactivarà l'economia. El que és segur és que animarà els empresaris a contractar. El que farà la reforma és crear el marc adequat que acabarà de convèncer les empreses per dur a terme contractacions i aquest fet, davant l'atur que tenim a Catalunya i a Espanya, és positiu.
El tema de la contractació amb exemples com ara el contracte especial per a emprenedors és un dels punts més importants. No hem d'oblidar que són ells i les petites empreses les que concentren més contractacions, encara que sovint queden tapades pels processos de grans corporacions. Els canvis introduïts han d'afavorir especialment la reducció de l'atur juvenil. No s'ha de témer per una precarització dramàtica de la feina perquè, veient les dades d'aturats, la precarietat més important acaba sent que no n'hi hagi.
La reforma aprofundeix en alguns aspectes de la flexibilització, sense ser contundent. Crec que està orientada a crear confiança a Brussel·les, però amb cura de no crear un conflicte en el si de la societat espanyola. La idea és buscar la confiança de l'empresariat. Ara, per incidir en el creixement econòmic ni aquesta reforma ni cap altra tindrà gaire rellevància. La sortida és un canvi en el model de creixement. Unes mateixes mesures aplicades a Espanya o Alemanya no donen els mateixos resultats, perquè depèn del teixit productiu que tinguis. Veig, però, un acostament entre indefinits i temporals.
El més important és el canvi del cost de l'acomiadament de 45 a 33 dies, però amb l'esperit clar d'anar cap als 20 dies. A curt termini el que generarà és més atur, però a mitjà i llarg podria generar confiança en l'empresariat per contractar. Crec que era, en tot cas, el moment del contracte únic; s'havia de provar. La reforma, així, no em sembla tan contundent com es deia.
Aquesta reforma aconseguirà reduir la taxa d'atur, sí, però incrementarà la precarietat entre els joves. Hi haurà més contractació, però amb salaris més baixos. Per exemple, es permetrà cobrar un sou amb la prestació d'atur. Els contractes seran més precaris i un exemple és l'extensió del contracte de formació als 30 anys. Això pot portar a una societat més polaritzada en què els joves tindran sous més baixos i feines menys qualificades. Amb aquesta composició de forces serà difícil arribar a un model econòmic de creixement basat en la innovació i la creació d'idees.
Era bàsic acabar amb la dualitat en el mercat laboral i per això calia eliminar els contractes temporals. És veritat que la reforma limita l'encadenament de contractes, però el que s'havia d'haver fet és un contracte únic amb indemnitzacions creixents a mesura que es guanya antiguitat. Era el que s'esperava realment. Sense aquest contracte, seran els joves els que continuaran tenint els contractes temporals, amb més rotació, acumulant pocs anys d'experiència i sent els més barats d'acomiadar.
En la qüestió de la reforma laboral s'ha fet molta literatura, perquè la seva incidència en el creixement econòmic no és determinant. Dels 2,5 milions d'aturats més des de la crisi, gairebé dos milions s'expliquen per la caiguda del sector de la construcció. I ara no seran recuperables per una reforma laboral, pel marc institucional que es pugui modificar. El cicle econòmic és el que és. La reforma, però, està orientada a la flexibilització, que és necessària.
Les mesures de foment dels contractes per a joves menors de 30 anys són positives i facilitaran les contractacions, però no tindrà una incidència important en la reducció de la taxa juvenil. També és important la reducció del cost dels acomiadaments a 33 dies, que podria contribuir a reduir la dualització en el mercat laboral. Però, en conjunt, no veig una reforma tan radical com s'anunciava. Crec que tenia molt sentit el contracte únic, amb què el cost de l'acomiadament va augmentant de manera gradual en funció de l'antiguitat. El que s'ha fet és aprofundir en les mesures de l'anterior govern espanyol.
MANEL MANCHÓN I ELENA FREIXA
Actualitzada el 11/02/2012 00:00
Reactivació o més atur?
La reforma no serà gaire rellevant perquè algunes modificacions, de fet, ja hi eren, com els acomiadaments amb un cost de 33 dies per any treballat. Les empreses, en canvi, no l'han aplicat. Amb les perspectives del 2012, aquesta reforma el que provocarà a curt termini és més acomiadaments. El que compta sempre, per preveure un creixement, és el cicle econòmic i no una reforma laboral. Creia que es faria una modificació més important, la veritat.
El més important del que s'ha fet és la reforma sobre la negociació col·lectiva. Que les empreses es puguin desvincular dels convenis del sector o del territori era bàsic, perquè cada empresa pot tenir unes necessitats diferents, i les mesures que prengui les ha de poder pactar amb els seus treballadors. La resta de mesures que es relacionen amb incentius i bonificacions no crec que tinguin gaire incidència, perquè l'experiència ens diu que han estat, quan s'han aplicat en el passat, un error. És positiu que s'elimini l'autorització administrativa per aplicar un ERO. També estan relativament bé els contractes per a joves compatibles amb el subsidi d'atur. Però el gran repte era i és el contracte únic, en què el cost de l'acomiadament va augmentant al llarg de la vida laboral i, si el treballador funciona, el cost que hauria de pagar un empresari per acomiadar-lo en un determinant moment, si no té més remei per les circumstàncies de l'empresa, només seria una mica més elevat, perquè l'augment del cost es va fent gradualment. Era el moment.
La reforma és molt intensa i és singular en comparació amb les altres perquè aborda molts aspectes com ara la flexibilitat interna, els nous tipus de contractes amb bonificacions i l'abaratiment del cost de l'acomiadament. Per ella sola, però, no es pot afirmar que reactivarà l'economia. El que és segur és que animarà els empresaris a contractar. El que farà la reforma és crear el marc adequat que acabarà de convèncer les empreses per dur a terme contractacions i aquest fet, davant l'atur que tenim a Catalunya i a Espanya, és positiu.
El tema de la contractació amb exemples com ara el contracte especial per a emprenedors és un dels punts més importants. No hem d'oblidar que són ells i les petites empreses les que concentren més contractacions, encara que sovint queden tapades pels processos de grans corporacions. Els canvis introduïts han d'afavorir especialment la reducció de l'atur juvenil. No s'ha de témer per una precarització dramàtica de la feina perquè, veient les dades d'aturats, la precarietat més important acaba sent que no n'hi hagi.
La reforma aprofundeix en alguns aspectes de la flexibilització, sense ser contundent. Crec que està orientada a crear confiança a Brussel·les, però amb cura de no crear un conflicte en el si de la societat espanyola. La idea és buscar la confiança de l'empresariat. Ara, per incidir en el creixement econòmic ni aquesta reforma ni cap altra tindrà gaire rellevància. La sortida és un canvi en el model de creixement. Unes mateixes mesures aplicades a Espanya o Alemanya no donen els mateixos resultats, perquè depèn del teixit productiu que tinguis. Veig, però, un acostament entre indefinits i temporals.
El més important és el canvi del cost de l'acomiadament de 45 a 33 dies, però amb l'esperit clar d'anar cap als 20 dies. A curt termini el que generarà és més atur, però a mitjà i llarg podria generar confiança en l'empresariat per contractar. Crec que era, en tot cas, el moment del contracte únic; s'havia de provar. La reforma, així, no em sembla tan contundent com es deia.
Aquesta reforma aconseguirà reduir la taxa d'atur, sí, però incrementarà la precarietat entre els joves. Hi haurà més contractació, però amb salaris més baixos. Per exemple, es permetrà cobrar un sou amb la prestació d'atur. Els contractes seran més precaris i un exemple és l'extensió del contracte de formació als 30 anys. Això pot portar a una societat més polaritzada en què els joves tindran sous més baixos i feines menys qualificades. Amb aquesta composició de forces serà difícil arribar a un model econòmic de creixement basat en la innovació i la creació d'idees.
Era bàsic acabar amb la dualitat en el mercat laboral i per això calia eliminar els contractes temporals. És veritat que la reforma limita l'encadenament de contractes, però el que s'havia d'haver fet és un contracte únic amb indemnitzacions creixents a mesura que es guanya antiguitat. Era el que s'esperava realment. Sense aquest contracte, seran els joves els que continuaran tenint els contractes temporals, amb més rotació, acumulant pocs anys d'experiència i sent els més barats d'acomiadar.
En la qüestió de la reforma laboral s'ha fet molta literatura, perquè la seva incidència en el creixement econòmic no és determinant. Dels 2,5 milions d'aturats més des de la crisi, gairebé dos milions s'expliquen per la caiguda del sector de la construcció. I ara no seran recuperables per una reforma laboral, pel marc institucional que es pugui modificar. El cicle econòmic és el que és. La reforma, però, està orientada a la flexibilització, que és necessària.
Les mesures de foment dels contractes per a joves menors de 30 anys són positives i facilitaran les contractacions, però no tindrà una incidència important en la reducció de la taxa juvenil. També és important la reducció del cost dels acomiadaments a 33 dies, que podria contribuir a reduir la dualització en el mercat laboral. Però, en conjunt, no veig una reforma tan radical com s'anunciava. Crec que tenia molt sentit el contracte únic, amb què el cost de l'acomiadament va augmentant de manera gradual en funció de l'antiguitat. El que s'ha fet és aprofundir en les mesures de l'anterior govern espanyol.
miércoles, 8 de febrero de 2012
EL FUTUR DE L'ESTAT DE BENESTAR
27 gener 2012
Europa i el futur de l'Estat de benestar
CARLOS FORTÍ
Fundació Xile 21 i Institut d'Estudis del Desenvolupament, Universitat de Sussex, Regne Unit.
Mark Twain va escriure una vegada: "La notícia sobre la meva mort va ser una exageració". Bé podria dir el mateix de l'Estat de benestar a Europa. La seva mort ja és anunciada des de fa ja molt de temps i no obstant això els anuncis continuen semblant prematurs.
Inicialment, l'argument dels que anunciaven la fi de l'Estat de benestar era demogràfic i de mitjà termini: l'envelliment de la població resultant de l'augment de l'esperança de vida produiria un creixement del nombre de la població passiva comparat amb la força de treball activa que finança el sistema, situació que es faria cada vegada més insostenible.
Una visió molt estesa en l'actualitat és que aquesta contradicció interna creixent de l'Estat de benestar seria un factor determinant de l'actual crisi del deute europeu. Aquesta, al seu torn, estaria precipitant el col · lapse de l'Estat de benestar en posar en evidència l'alt grau d'irresponsabilitat fiscal dels governs del continent, la seva virtual insolvència i la necessitat imperiosa de reduir dràsticament les prestacions socials de l'Estat de benestar.
El que ve per davant és, per tant, un llarg, complex i difícil procés d'ajustar l'Estat de benestar a les noves realitats de la demografia i de la globalització. El procés pot tenir costos socials i econòmics importants. És el que ja està succeint a Grècia, Espanya o Itàlia on el problema del deute és més agut. Però el seu objectiu final no és el certificat de defunció de l'Estat de benestar, sinó la seva reinvenció com un model que combini modernitat i eficiència amb els consensos bàsics que són el fonament ineludible de la convivència democràtica.
En les paraules d'un document de l'influent think-tank de l'extrema dreta nord-americana, la Heritage Foundation, "l'Estat de benestar socialista (o" social demòcrata ") d'Europa s'està enfonsant sota càrrega d'un deute insostenible. No hi ha cap possibilitat que els polítics europeus puguin complir el lliurament dels molts, costosos i desfinançats drets socials que han promès als seus ciutadans ".
La tesi sembla plausible, i certament ha permès als defensors del model neoliberal, que estaven sota fort atac després de la crisi financera de 2007-2008, reprendre l'ofensiva denunciant el fracàs del "socialisme". El problema és que és empíricament falsa i conceptualment simplista.
És empíricament fals que l'Estat de benestar sigui la causa principal de la crisi del deute europeu. Com indica el Premi Nobel d'Economia, Paul Krugman, en un article publicat el novembre passat, a Europa "les nacions que estan ara en crisi no tenen un Estat de benestar més gran que les nacions que estan bé, si alguna cosa succeeix és que la correlació va en la direcció contrària. Suècia, amb els seus famosos alts beneficis socials, té un desenvolupament econòmic estel · lar, un dels pocs països el PIB del qual ara és més alt que abans de la crisi. D'altra banda, abans de la crisi, el 'despesa social'-despesa en programes de l'Estat de benestar-com percentatge de l'ingrés nacional, era més baix en totes les nacions que ara estan en dificultats que el que era a Alemanya, per a què dir Suècia ".
És cert que, les despeses socials excessives poden haver estat un factor agreujant en alguns casos, com potser el de Grècia (tot i que encara hi ha altres factors igualment importants, com l'elevada despesa militar en el període 1997-2003), però les dades empíriques demostren que la crisi del deute europeu en el seu conjunt és funció de problemes de gestió monetària i de les dificultats de l'euro, i no de l'existència de l'Estat de benestar.
Però hi ha un error més profund en la visió de la Heritage Foundation. És el seu extrem simplisme. L'Estat de benestar europeu modern no és només un conjunt de polítiques econòmiques i socials. És l'expressió d'un pacte social en què, en les albors de la postguerra, els grans actors econòmics, socials i polítics-empresaris, treballadors, partits i moviments, grups ocupacionals diversos, organitzacions cíviques-van reiterar la seva voluntat de compartir els beneficis i els costos de la reconstrucció econòmica i social i de la convivència democràtica. És un pacte de legitimació de les institucions i les estructures de la societat. Un abandó radical del pacte expressat per l'Estat de benestar només és concebible si la societat pot arribar a un nou consens fundacional i legitimador. A Europa aquest no sembla que pugui ser en cap cas la ideologia individualista i atomística del neoliberalisme. I per ara no ha emergit una altra racionalitat que pugui servir de base a un nou consens social europeu.
Europa i el futur de l'Estat de benestar
CARLOS FORTÍ
Fundació Xile 21 i Institut d'Estudis del Desenvolupament, Universitat de Sussex, Regne Unit.
Mark Twain va escriure una vegada: "La notícia sobre la meva mort va ser una exageració". Bé podria dir el mateix de l'Estat de benestar a Europa. La seva mort ja és anunciada des de fa ja molt de temps i no obstant això els anuncis continuen semblant prematurs.
Inicialment, l'argument dels que anunciaven la fi de l'Estat de benestar era demogràfic i de mitjà termini: l'envelliment de la població resultant de l'augment de l'esperança de vida produiria un creixement del nombre de la població passiva comparat amb la força de treball activa que finança el sistema, situació que es faria cada vegada més insostenible.
Una visió molt estesa en l'actualitat és que aquesta contradicció interna creixent de l'Estat de benestar seria un factor determinant de l'actual crisi del deute europeu. Aquesta, al seu torn, estaria precipitant el col · lapse de l'Estat de benestar en posar en evidència l'alt grau d'irresponsabilitat fiscal dels governs del continent, la seva virtual insolvència i la necessitat imperiosa de reduir dràsticament les prestacions socials de l'Estat de benestar.
El que ve per davant és, per tant, un llarg, complex i difícil procés d'ajustar l'Estat de benestar a les noves realitats de la demografia i de la globalització. El procés pot tenir costos socials i econòmics importants. És el que ja està succeint a Grècia, Espanya o Itàlia on el problema del deute és més agut. Però el seu objectiu final no és el certificat de defunció de l'Estat de benestar, sinó la seva reinvenció com un model que combini modernitat i eficiència amb els consensos bàsics que són el fonament ineludible de la convivència democràtica.
En les paraules d'un document de l'influent think-tank de l'extrema dreta nord-americana, la Heritage Foundation, "l'Estat de benestar socialista (o" social demòcrata ") d'Europa s'està enfonsant sota càrrega d'un deute insostenible. No hi ha cap possibilitat que els polítics europeus puguin complir el lliurament dels molts, costosos i desfinançats drets socials que han promès als seus ciutadans ".
La tesi sembla plausible, i certament ha permès als defensors del model neoliberal, que estaven sota fort atac després de la crisi financera de 2007-2008, reprendre l'ofensiva denunciant el fracàs del "socialisme". El problema és que és empíricament falsa i conceptualment simplista.
És empíricament fals que l'Estat de benestar sigui la causa principal de la crisi del deute europeu. Com indica el Premi Nobel d'Economia, Paul Krugman, en un article publicat el novembre passat, a Europa "les nacions que estan ara en crisi no tenen un Estat de benestar més gran que les nacions que estan bé, si alguna cosa succeeix és que la correlació va en la direcció contrària. Suècia, amb els seus famosos alts beneficis socials, té un desenvolupament econòmic estel · lar, un dels pocs països el PIB del qual ara és més alt que abans de la crisi. D'altra banda, abans de la crisi, el 'despesa social'-despesa en programes de l'Estat de benestar-com percentatge de l'ingrés nacional, era més baix en totes les nacions que ara estan en dificultats que el que era a Alemanya, per a què dir Suècia ".
És cert que, les despeses socials excessives poden haver estat un factor agreujant en alguns casos, com potser el de Grècia (tot i que encara hi ha altres factors igualment importants, com l'elevada despesa militar en el període 1997-2003), però les dades empíriques demostren que la crisi del deute europeu en el seu conjunt és funció de problemes de gestió monetària i de les dificultats de l'euro, i no de l'existència de l'Estat de benestar.
Però hi ha un error més profund en la visió de la Heritage Foundation. És el seu extrem simplisme. L'Estat de benestar europeu modern no és només un conjunt de polítiques econòmiques i socials. És l'expressió d'un pacte social en què, en les albors de la postguerra, els grans actors econòmics, socials i polítics-empresaris, treballadors, partits i moviments, grups ocupacionals diversos, organitzacions cíviques-van reiterar la seva voluntat de compartir els beneficis i els costos de la reconstrucció econòmica i social i de la convivència democràtica. És un pacte de legitimació de les institucions i les estructures de la societat. Un abandó radical del pacte expressat per l'Estat de benestar només és concebible si la societat pot arribar a un nou consens fundacional i legitimador. A Europa aquest no sembla que pugui ser en cap cas la ideologia individualista i atomística del neoliberalisme. I per ara no ha emergit una altra racionalitat que pugui servir de base a un nou consens social europeu.
JA QUE HEM ESTUDIAT EL CAS D'INDITEX...A RIURE UN POC!
Font: MODERNA DE POBLE
http://modernadepueblo.com/
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)